La
Paula Rojo,
és la jove asturiana de Mieres que amb tan sols 22 anys i amb el seu ukelele,
tot cantant “Chiken fried”, es va posar els quatre coach's del programa “La
voz” de Telecinco, a la butxaca.
La
cantant, actualment, és estudiant de traducció i interpretació a la Universitat de Vigo, i
forma part del grup del cantant, Melendi.
A
la gala de dimecres a la nit, després del “combat” de veus amb la seva companya
de grup, Yhadira, tot interpretant “Complicated” de la cantant, Abril Lavigne,
es va col·locar a la final.
Es
tracta d’una cantant amb personalitat pròpia, amb una veu especial que marca la
diferència. Té quelcom molt seu, i és per això, que ja es troba a la final del
programa.
Molta
sort, Paula.
Paula Rojo amb el seu ukelele
El
programa “La Voz”,
gaudeix de les millors audiències de la història de la televisió. Les seves
audiències són equiparables als partits de fútbol Barça-Madrid. La gala de
dimecres, va fer un 30% de share. El share, és la mesura que s’utilitza per saber
les audiències dels diferents programes de televisió.
Intèrprets: Woody
Allen, Alec Baldwin, Roberto Benigni, Penélope Cruz, Judy Daves, i Alison Pill, entre d'altres.
La
nova pel·lícula del director americà, Woody Allen, es podrà veure en llengua
catalana a les nostres cartelleres.
Després
d’haver passat per Barcelona i París, amb “Vicky, Cristina, Barcelona” i
“Midnight in Paris”, respectivament, ens arriba amb una nova pel·lícula rodada
a Roma, la capital italiana.
És
una tradició que el veterà Woody Allen presenti una pel·lícula cada any, “A
Roma amb amor”, és una comèdia romàntica, amb dues diferències importants: per
una banda la narrativa, perquè la història es divideix en 4 segments
protagonitzats per diferents personatges amb Roma com a únic element comú, i
per l’altra l’aparició en pantalla del mateix Woody Allen, que per primera
vegada des del film “Scoop”, de 2006, prescindeix d’alter egos i demostra que
als seus 76 anys encara està en forma.
Pòster promocional
Les
quatre històries d’”A Roma amb amor” ens parlen d’un home corrent que de sobte
és confós amb una estrella de cinema, una parella jove de lluna de mel que es
perd mentre intenta visitar uns familiars, un arquitecte dels Estats Units que
visita amb els seus alumnes el carrer on vivia quan estudiava i una parella
gran que viatja a Roma per tal de conèixer el promès de la seva filla.
El
repartiment del darrer film de Woody Allen, escrit per ell mateix com és
habitual, està format per un conjunt d’actors i actrius de renom: a banda
d’Allen hi ha Roberto Benigni (que al seu torn també és un reconegut director
de cinema), Alec Baldwin, Penélope Cruz, Ellen Page, Ornella Muti o Judy Davis,
entre altres.
Fotograma de la pel·lícula
Bona
pel·lícula, estimats amics. Per cert, no tingueu "mals rotllos" per veure el film en català, que la majoria de les vegades, els actors de doblatge són els mateixos tant a la versió catalana, com a la castellana.
Que
sigueu molt feliços,
Tot
filantifilant el fil…
Woody Allen, que actua al film amb Judy Davis, com a dona
“Vuela, libre paloma”, és la balada que Fher, dedica a la seva mare, Rosario Sierra Machorro (22 de desembre de 1935-10 de març de 2010).
En el darrer àlbum dels mexicans Maná, “Drama y luz“, (Warner Music, 2011) s’hi
poden trobar cançons delicioses que arriben, fan pensar, i es transformen en
una veritable font d’ inspiració.
Durant
l’enregistrament del disc, el cantant i líder dels Maná, Fher Olvera, va perdre
a la seva mare; i d’aquí bé que en el darrer treball de la banda de Guadalajara (Mèxic), hi podem degustar una cançó rodona, i musicalment perfecta per acomiadar a qui tant has estimat.
Fher, estic convençut de que sigui on sigui la teva mare, ha escoltat la cançó i l'ha fet somriure. Un somriure que si t'hi fixes bé, el podràs veure cada cop que surt el sol i il·lumina els tarongers.
“Vuela,
libre paloma”, és la balada que Fher dedica a la seva mare, Rosario Sierra
Machorro (22 de desembre de 1935-10 de març de 2010).
"Vuela, libre paloma", és d'aquelles cançons que us hauria de fer pensar en una persona estimada.
Cada
vegada que escolto aquesta cançó, penso en la meva àvia. Suposo que també es
deu a que la balada, és d’aquelles balades que transmet. Fher, felicitats per
la cançó, i cançons que m’han emocionat, m’emocionen i m’emocionaran.
Moltíssimes gràcies.
Després d'una pèrdua important, i un cop superat el dol, és important saber deixar marxar en pau la persona estimada.
La
banda mexicana es va formar l'any 1978, i 34 anys després, gaudeix d'un dels directes més intensos i energètics de la música
contemporània.
El grup, també disposa de balades com "Vivir sin aire", "Ojalá pudiera borrarte" i "Bendita tu luz" que en directe posen la pell
de gallina a més d’un dels seus seguidors.
Un
bon exemple dels seus directes i l'emoció que transmet en el seu públic, n’és el seu penúltim àlbum i dvd “Arde el cielo”, també editat per
Warner.
El
quintet també es mou amb molta soltura quan es troba enregistrant els seus
treballs a l’estudi de gravació de Guadalajara (Mèxic) o bé a Miami. Una bona prova d’això, en
són els seus 7 discos d’estudi. Tots ells editats per la multinacional Warner Music Mexic.
Fins ben aviat,
Filant i filant el fil
Pd : "Vuela, libre paloma", és d'aquelles cançons que us hauria de fer pensar en una persona estimada.
Cartell de la gira "World Tour Drama y luz 2012".
A la foto (de dalt a baix i d'esquerra a dreta, Álex, Sergio, Juan y Fher).
"Els temps estan canviant" cançó il·lustrativa de l'època que estem vivint
Estimats
amics i amigues,
Un
servidor no és un especialista en economia, com bé ho és el sr. Xavier Sala i
Martín, però per contra, sí que em considero una persona que amb la màxima
humilitat possible, s’informa, fa autocrítica, i crítica general, llegeix
diaris, “La
Vanguardia.cat” per ser més exactes, escolta les tertúlies
radiofòniques del Basté a Rac 1 i mira els telenotícies de TV3, i la veritat és
que tot plegat avui dia pinta magre, magre i molt magre…i el futur, ens el
dibuixen a fóra.
Hi
ha una generació de joves que va des dels 25 als 39 anys, que si no decideix
marxar, les passarà molt magres.
No
voldria ser pessimista, però, em trobo perplex davant algunes notícies que
llegeixo.
Primer,
em diuen que aquest país no té diners per fer res de res, ni deixar-ne a
aquells qui podrien crear tan sols un lloc de treball, i després, resulta que
sí que en tenim per pagar unes primes a uns futbolistes, que ja cobren unes
fitxes extraordinàries, i que sincerament, sí s’estimen la pàtria, crec que ho podrien
fer gratis, no?...per la seva estima al país, no?...pel país que estimen i
adoren?. El problema és que molts d’aquests, només senten els colors dels
diners.
"Que trist.
Espanya
no entendrà mai que és un país plurilingüe, i que els hi agradi o no als blaus
o als vermells, PP i PSOE, el català, l'euskera i el gallec, formen part d'això que anomenem, Espanya"
Si,
realment és veritat que Espanya, és una
grande y libre, com diu una dita o una cançó d’algun fatxa, que suposo que
deuria cobrar una pasta al dente per composar-la, és molt trist. Que trist.
Espanya
no entendrà mai que és un país plurilingüe, i que els hi agradi o no als blaus
o als vermells, PP i PSOE, per si, no s’havia entès la comparativa dels colors,
el català, l'euskera i el gallec, formen part d'això que anomenem, Espanya, i això per mi, no és dolent, sinó, més aviat tot el contrari. Estem en plena globalització, i
el que em sembla de rebut a aquestes alçades, és que saber idiomes, sempre serà
un bé. Un plus.
També
és tristíssim, i a mi, personalment, em fa molta pena, que tinguem uns polítics
que no parlin ni anglès, i diguin a tota la població, i a les futures
generacions, de la importància de l’anglès, i ells no en siguin un exemple.
Entenc
perfectament que el sr. Uli Hoeness, President del Bayern
de Münich, fes les declaracions que va fer fa uns mesos enrera.
Hoeness sentenciava
“A Alemanya, per jugar la Bundesliga, o es paga,
o t’envien a segona divisió”.
Arribarà
algun dia que aquest país pugui aprendre dels Alemanys, Suïssos, o
Noruecs?.
Resulta
que els Alemanys ens donen molts diners per treure’ns del forat, i després
veiem que a “certs” equips de fútbol, se’ls perdona els deutes amb hisenda, que
a qualsevol particular o empresa, ni pensaments. Penòs. És penòs. I encara
opten a estar a la final de la
Champions, que mira quina curiositat, aquest any, era a la
capital baberesa i magnífica ciutat alemana de Münich.
"Ha
arribat l’hora que els catalans ens comencem a plantejar la independència una
mica més seriosament"
Ha
arribat l’hora que els catalans ens comencem a plantejar la independència una
mica més seriosament, perquè sinó, d’aquí, amb el temps i un parell de canyes
de pescar, en sortirem molt escaldats. Molt. Hi ha una dita castellana que diu
que…quan vegis…posa les teves a remullar.
Els
catalans podem dir a la resta dels epanyols obertament, que a nosaltres el que
se’n diu selecció espanyola, ens és ben igual si guanya o no, hi jugui, Puyols,
Xavis, i Valdés ?
Els
catalans podem dir a la resta dels epanyols obertament, que a nosaltres el que
se’n diu selecció espanyola, ens és ben igual si guanya o no, hi jugui, Puyols,
Xavis, i Valdés ?. I que en aquest cas preferim que passi Portugal, hi jugui
aquell que es fa dir CR7 (que trist Déu meu!!!) per tal de no haver de pagar
les primes, perquè entre d’altres coses, d’aquest últim verb, en comencem a
estar una mica cansats.
"She is the sunlight", és una balada acústica molt tendra dels novaiorquesos Trading Yesterday, inclosa en el seu àlbum "The beauty&the tragedy".
Aquest tema, és d'aquells temes que arriben, que diuen coses, que remouen quelcom a dins, que fan pensar, que transmeten, i aconsegueixen que els escoltis una vegada rera altra sense aborrir-los. M'agrada escoltar cançons en aquesta línia, i donar-vos-les a conèixer. Poc a poc, n'aniré descobrint més.
La cançó, també forma part de la banda sonora de la pel·lícula "Tardor a Nova York" de la directora, Joan Chen, i està protagonitzada per Richard Gere i la guapíssima, Winona Ryder.
Per a tots aquells que no hagueu vist la pel·lícula, m'agradaria fer-vos'en cinc cèntims. En Will Keane (Richard Gere), és el propietari d'un dels restaurants més famosos i
prestigiosos de Nova York.
El seu carisma i la seva seguretat, el converteixen en
un imant per a les dones, amb les quals es relaciona sense
comprometre's. Cosa típica d'aquest tipus de raça masculina, no?.
Un bon dia, quan coneix a la jove Charlotte Fielding (Winona Ryder), la seva
passió per la vida li canvia immediatament.
La Charlotte, és una noia
independent i vital que polvoritza els prejudicis de'n Will sobre l'amor i
la vida. Sabedora que ha de viure la vida al màxim, la Charlotte li
mostra al Will una impressionant capacitat d'estimar i li proporciona
una visió que va més enllà de la seva edat.
Ella es va enamorar per sempre.
Ell es va enamorar per primer cop.
Una molt bona pel·lícula per disfrutar amb bona companyia un vespre de desembre. I si aquesta companyia, pot ser amb una persona especial, tot convidant-la a sopar a casa tot veient el film, molt millor. Sort. Ànims, que aquestes coses com bé sabeu, necessiten temps i una bona canya.
No voldria acomiadar-me sense agrair-vos les 567 visites al meu blog. Moltíssimes gràcies. Espero seguir publicant articles suficientment interessants per continuar rebent les vostres visites. Viatges, cançons, cinema, actualitat, i molt més...tot filant i filant el fil.
Moltíssimes gràcies per les 567 visites al blog.
Que sigueu molt feliços,
Bernat de Ciurana
Pd : filant i filant el fil...anirem veient cap on ens va portant el vent.
El Llac dels Quatre Cantons (en francès lac des
Quatre Cantons, en alemany Vierwaldstättersee, en italià Lago dei Quattro
Cantoni o Lago di Lucerna, i en romanx Lag Lucerna), és un llac de tipus fiord que
es troba situat al cor de Suïssa.
Fa 38 km de llargària, des de l'embocadura fins
a la sortida al riu Reuss. Està situat a 343 m sobre el nivell del mar, ocupa
una superfície de 114 km² i té una profunditat de 214 metres.
El seu nom prové de l'expressió alemanya
Waldstätten, que designa els tres cantons primitius de Suïssa (Uri, Schwyz i
Unterwalden), units pel cantó de Lucerna. Abans del segle XVI el llac
s'anomenava Llac de Lucerna.
Aquesta regió de Suïssa val molt
la pena. Es troba al cor del país; relativament a prop de Berna, la capital, de
la regió del Berner Oberland (un destí que mereix una atenció a part, de la que
properament li dedicarem una entrada) i de Zürich, la capital econòmica de la
Confederació Helvètica.
Tornant al tema que ens ocupa, convé que
sapigueu que el Llac dels Quatre Cantons es pot navegar amb els 20 vaixells de
la flota Suïssa de transports, dels quals cinc d’aquests són de vapor : l’Stadt
Luzern (1928), el Gallia (1913), el Schiller (1906), l’Unterwalden (1902) i
l’Uri (1901).
Òbviament, navegar en un llac no és el mateix
que navegar pel mar, però sí que és més plàusid. El Llac dels Quatre Cantons,
juntament amb el Léman, el Llac de Genève, són els dos llacs suïssos que crec
que de veritat val la pena navegar-hi. Fent una relació ràpida de
preu-qualitat, són els que realment surt a compte navegar-los, perquè són els
més grans i els que vas més estona amb vaixell, i de vapor, per menys diners.
Ambdós llacs, s’hi poden realitzar recorreguts que van de 2 a 4 hores, i el
millor de tot, disfrutar de l’autèntica calma de les aigües blaves transparents
dels llacs suïssos.
L’última vegada que vaig tenir el plaer de navegar
pel Llac dels Quatre Cantons, ho vaig fer a bord de “l’Stadt Luzern”, des de
Lucerna fins a Vitznau, una bonica població a mig camí del recorregut que
realitzen els vaixells des de Lucerna fins a Flüelen al final de tot del llac,
passat el fijord.
Vitznau és interessant perquè des de
l’embarcador on et deixa el barco, es pot enllaçar amb el tren de cremallera
del Rigi Bahn. Un tren que gaudeix d’un trajecte fantàstic, de deu sobre deu,
en el que podreu disfrutar d’unes vistes extraordinàries al Llac dels Quatre
Cantons i als prats verds plens de flors que us acompanyaran al llarg de tot el
trajecte. Només de pensar-hi, ja em vénen ganes d’anar-hi. Quants records.
M’agrada parlar de Suïssa perquè cada vegada que recordo les meves vivències
del país de la Heidi, un nou somriure m’il·lumina la cara. La veritat és que he
tingut el plaer de passar-hi bastants estius de la meva vida i n’estic
totalment enamorat.
L’any 1875 el Sr. Niklaus Riggengach va decidir
atacar la muntanya des el costat oposat al primer tren, desprès d’obtenir el
permisos de les autoritats schwytzois, va construir una línia fins el cim.
Aquesta línia començava a Arth a les ribes del llac de Zoug, tot passant per
Goldau i arribant al cim conjuntament amb la línia del VRB des de l’estació de
Staffell. L’any 1959 el traçat entre Arth i Goldau va ser suprimit. En l’any
1992 les dos companyies ARB i VRB es fusionen per crear el RB Rigi Bahn.
Per a tots aquells que sigueu amants dels trens,
a continuació us mostro les característiques tècniques del RB-Rigi Bahn :
RB - Rigi
Bahn (ARB - Arth Rigi Bahn)
Ferrocarril a cremallera.
Any de posta en servei: 1873
Amplada via: 1435 mm
Sistema cremallera: Riggenbach
Longitud: 6850 m.
Desnivell: 1331 m.
Túnels: 2
Ponts: 8
Gradient: 20 %
Estació inferior: Arth, 421 msnm.
Estació superior: Rigi Kulm, 1752 msnm.
Electrificació: 1500 V=
Velocitats màxima permesa: 9-15-23-30 Km/h
Duració del trajecte: 35 minuts.
Uns 35 minuts que us ben prometo que valen molt
la pena. Si mai decidiu perdre-us-hi, tingueu claríssim dels –íssims que
gaudireu d’unes vistes fantàstiques que floreixen en completa harmonia amb el paisatge.
Afortunadament, a Suïssa, es pot comprovar que
els Alps, els autocars grocs del servei postal, les cases de fusta cobertes de
flors, i els llacs transparents són la música d’un lletra, que en aquest cas
seria el país...d’una balada preciosa.
I parlant de balades...us deixo amb una cançó
extraordinària, interpretada en directe al Palau de la Música, durant el
concert dels 25 anys de Sau. El motiu
perquè la poso, és perquè cada cop que la sento, tanco els ulls i em veig a
Suïssa...navegant pel Llac dels Quatre Cantons, o estirat sobre els meus prats
del Lombachalp...perquè per mi res té sentit, si tu no hi ets...
En directe al Palau de la Música de Barcelona
“Tothom
vol el que no té”, és una balada composada pel
Pep Sala, i està escrita pel Carles Sabater i el Pep Sala. El tema el podreu trobar en
l’últim àlbum de Sau, “Amb la lluna a l’esquena” (Fanàtic, 1998). Per mi, és una dels millors cançons del grup, que va ser uns dels més grans de l'escena musical catalana en la dècada dels noranta.
...Però si tu no hi ets, no tinc lloc on
mirar-me. Tothom vol el que no té. No sé res, però, puc adonar-me, que res té
sentit si tu no hi ets. Res té sentit si tu no hi ets...
Va arribar un moment a la vida que realment em
vaig adonar del motiu pel qual m’encantaven tant els Sau, i per aquest mateix
moment, a dia d’avui, encara trobo a faltar tant el Carles.
Què
em poso?. De què parlo?. I si no m'agrada?. Fins a on he d’arribar si tot va
bé?.
Segurament,
totes aquestes qüestions te les hauràs fet alguna vegada a la vida, i més
davant de l’emoció d’una primera cita.
"Explicar-li les teves penes sobre la “teva ex”, o el com t’agradaria trobar l'amor de la teva vida, és un mal començament".
Jo
no sóc qui per donar-te consells al respecte, però crec que el “relaxa't, gaudeix
i siguis tu mateix”, és bàsic perquè tu et sentis genial davant d’una primera
cita.
Recorda
que en una primera cita, és molt recomanable que la visquis com si fossis un
espectador més. Això, et col·locarà en una posició idònia, i d’altra banda, et
curarà de possibles ferides posteriors.
I
perquè tot vagi sobre rodes, queda’t tan sols amb el que no hauries de fer, si
vols que torni a trucar-te.
No
li parlis mai dels teus ex. Pensa que d’exs tots en tenim una. Recorda que treure
aquest tema, o fer-li aquesta pregunta, et podria situar en una posició que no
seria la idònia, si el que volem és que ens torni a trucar i ens digui que s’ho
va passar d’allò més bé, i que té ganes de veure’t.
A
la primera cita, només han d'assistir dues persones de cos i ment : ell i tu.
Explicar-li
les teves penes sobre la “teva ex”, o el com t’agradaria trobar l'amor de la
teva vida, és un mal començament. Primer perquè ella, es sentirà com no voldria sentir-se en una primera cita, i molt probablement, deixarà de veure't com una possible conquista. I això, en cap cas és el que volem que passi, veritat?. Volem que ens vegi com una persona potencial, fantàstica i ideal per a ella en aquesta època de la seva vida. I en segon lloc, perquè podries fer-la sentir incòmode, i l’allunyaries de tu, i molt possiblement, també, de les ganes de repetir.
Recorda que mai. Mai. Mai, li has de preguntar pels seus ex. Li semblaràs gelós, insegur i, sobretot, tafaner.
Fa un moment t'ho deia, pensa que d’exs tots en tenim una, i en la majoria dels casos, no volem pas ni torbar-nos-la pel carrer, ni tenim cap mena de ganes que torni a la nostra vida. Si va decidir marxar-ne per algun motiu deuria ser. I potser el motiu, era que senzillament jo no era la persona que ella volia que fos per estar al seu costat.
"A les ex, arriba un punt que se les ha de deixar marxar".
I
per tu, estimat amic, això ja haurien de ser figues d’un altre paner. A les ex,
arriba un punt que se les ha de deixar marxar.
Passat
el dol, arriba un moment que has de fer vida nova. I si no n’ets capaç, és
perquè a dintre teu, encara hi ha un espai per la teva ex. I això, amic meu, és
un mal inici per una nova relació. T'aconsellaria que et plantegessis seriosament començar anar de visita amb una coach. T'aniria bé.
"Si no estàs disposat a canviar la vida de solter per la vida amb parella, potser ara no és el moment de plantejar-te una nova relació".
Perquè
la nova relació pugui ser un èxit, et convé oblidar a qui hagis d’oblidar,
treure’t la motxilla d’anteriors relacions, plantejar-te si realment a dia
d’avui vols iniciar una nova relació, no fer-li pagar el què no ha de pagar,
aprendre a renunciar el que s’hagi de renunciar i fer que aquesta nova relació, aquesta nova parella, es
vagi enamorant de tu cada tres mesos. Si no estàs disposat a canviar la vida de solter per la vida amb parella, potser ara no és el moment de plantejar-te una nova relació.
"Perquè una peça encaixi amb tu, tal i com ha de ser, l'únic que has de saber és que s'ha de tenir molta paciència, i s'ha de trobar la peça que realment encaixi perfectament amb tu".
Perquè
una relació no hagi anat bé, no vol pas dir que una de nova no hagi de
funcionar, ni que no puguis ser capaç de trobar el que realment desitgis.
Recorda que quan la trobis, entendràs el què et vull dir, i t’adonaràs que realment
només podràs ser més feliç amb ella.
Que
un dia una història no hagi funcionat, tampoc no vol pas dir que hagis de
deixar de creure en princeses blaves, ni en les mitges taronges. Tot és més
senzill.
Perquè una peça encaixi amb tu, tal i com ha de ser, l'únic que has de saber és que s'ha de tenir molta paciència, i s'ha de trobar la peça que realment encaixi perfectament amb
tu. Sé que no és gens fàcil, d’acord; però, tampoc és impossible. Les relacions són
com un puzzle. I ets tu, i només tu, a qui li toca triar si vols muntar-lo o no.
"Recorda que quan la trobis, entendràs el què et vull dir, i t’adonaràs que realment només podràs ser més feliç amb ella".
L’experiència
és un grau, i no pas un sac foradat. Utilitza-ho a favor teu.
