Carta als Reis Mags d'Orient

Estimats, Ses Majestats d'Orient,

En aquests temps tan complicats, i si em permeten, m'encantaria demanar-los si és possible, i si vostès hi poden fer quelcom al respecte, aportant una mica de màgia, de savoire faire a aquells qui ens governen, i aquells anomenats "Club Bilderberg", i segons sembla, mouen els fils del món; els fils d'un món que tan debò pogués traslladar-se automàticament al 2025. Un 2025 sense crisi, amb feina estable, salut i noves il·lusions per fer un xic més plàcid el camí de la vida. Una vida, que com molt bé deia el Lluís Gavaldà en aquella magnífica cançó "La vida és bonica, però a vegades complicada", la vida és magnífica, encara que a vegades resulti complicada, injusta, bé, perquè tinguis una persona estimada a l'hospital, o bé, perquè estiguis passant moments complicats, m'agradaria que vostès Melcior, Gaspar i Baltasar, aquest any ens portessin mesures adequades perquè aquest món pugui ser un lloc millor pels nostres fills.

Disculpin-me però resulta lamentable veure cada dia als diaris, a les televisions, o escoltar a la ràdio, que generacions senceres dels 20 als 40 anys, quan perden la feina pel motiu que sigui, sinó decideixen immigrar a altres països com Suïssa, Alemanya, Noruega, Dinamarca o Luxemburg, van de camí cap a la misèria. Que trist Déu meu!!!. No poden fer quelcom al respecte?.

M'encantaria veure com quan cada matí, quan surt el sol, els prats tornessin a ser verds, l'aire tornés a ser plàcid, el vent del nord fes camí cap a port, els veïns em dibuixessin un nou somriure i em desitgessin un bon dia, maco, enlloc de fer veure que no em veuen...saben vostès a on hem arribat, o cap on carai estem dirigint el vaixell en el qual tots naveguem?. On són els valors?. El saber fer?. L'educació?. 

Estimats, Reis, tenen vostès alguna resposta a totes aquestes preguntes?.  

No saben pas com m'agradaria veure uns dies de cada dia diferents, elegants, educats, plens de verd, de groc, de blau, de somriures, d'il·lusions, d'estendre un mà a aquells que de veritat ho necessiten per a poder tirar endavant els seus somnis. 

Suposo que estan al corrent de les últimes eleccions que vàrem tenir a Catalunya, aquella zona de la Península Ibèrica, que alguns volen que formi part d'Espanya per diners i interessos, i d'altres que d'una vegada per totes tinguin el dret a decidir el seu futur. Vostès com veuen la pel·lícula?. Creuen que pot tenir un final feliç?. Ara em podrien preguntar-me, i jo què en penso. Però em sembla que és millor que em mantingui en la prudència. De totes maneres, un servidor no és mag, i per tant, tampoc pot fer res al respecte. Perquè si fos mag...ho tindria claríssim. 

Tot i així, m'agrada veure que a Catalunya tenim una cultura gastronòmica equiparable a la francesa, uns escriptors fantàstics i una música, que malgrat les èpoques de tots colors que ha viscut la música cantada en català, continuen havent-hi bandes que creuen que cantar en català és possible i factible. Afortunadament, tenim grups, que independentment del seu estil, tenen mercat a Europa, i ara en els temps que vivim, és fantàstic. 

Sens dubte, Manel, Mishima, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, Joan Dausà i els Tipus d'Interès, Antònia Font i Dept., entre d'altres, fan que aquesta nova generació d'artistes que canta en la seva llengua, que això ningú ho oblidi mai, sigui factible i igual de creïble que en altres llengües. No cal que alguns facin trampes jugant al solitari, perquè si en algun moment uns Pets, uns Sau, uns Sopa, van sorgir, és perquè existia una demanada de música cantada en català.

De la mateixa manera que hi va haver una generació que jugava al pati de l'escola en català, feia les matemàtiques en català, s'enfadava amb els amics en català, i es feien els primers petons en català, també hi havia uns joves que a casa s'emocionaven, reien o ploraven escoltant aquelles cançons que parlaven el seu idioma. 

Avui en dia és impossible dir que la música cantada en català no et motiva, o no t'agrada, o no et va, perquè és segur, seguríssim que dins del gran ventall d'artistes que canten amb la nostra llengua, segur que n'hi ha un, o potser dos, que ho fan amb l'estil que t'agrada. Prova de buscar-los, d'escoltar-los, de donar-los una oportunitat, una segona, una tercera, i una quarta fins i tot, perquè puguin fer-te riure, plorar o enamorar-te, perquè segur que els trobaràs.

A França, a Anglaterra, a Dinamarca, a Noruega, a Àustria, a Alemanya, i a Suïssa, com en d'altres països, no tenen aquest tipus de problemes, i creieu-me, que més d'un suís, es posaria les mans al cap en veure que hi ha un país al món que no es creu prou com s'hauria de creure la seva llengua. 

Disculpeu-me, però a Catalunya tenim aquest problema des de fa molts anys, i és molt trist veure que no hi ha ningú que estigui disposat a solucionar-lo. Sí primerament no ens ho creiem nosaltres mateixos, tingueu claríssim que no aconseguirem pas que d'altres països s'ho puguin creure.

Per fortuna, tenim països com Alemanya, Suïssa i Luxemburg, que contracten i contractaven grups que s'expressen en la llengua catalana.   

Ses majestats, Melcior, Gaspar i Baltasar, perdonin aquesta parra-fada sobre la música del meu país, però és que em molesta, m'empipa, i crec que és injust pels grans músics que tenim a Catalunya, que en plena globalització, encara hi hagi qui no n'escolti, i pensi que és de segona divisió. Que trist. De totes maneres, aquestes persones, ells i elles, són qui s'ho perden. En els pots petits hi ha la bona confitura.    

Que tinguin un bon viatge de tornada, i siguin molt feliços.

Aquí en aquest modest blog, continuaré filant i filant el fil aquest 2013. 

"La Nit de Reis" de Glaucs